Al llarg dels últims dies una sèrie de pensaments en fúria m’acudeixen al cap. No entenc, em costa realment molt d’entendre el perquè es parla i parla de tantes coses i les accions no corresponen a aquestes coses que es diuen.
Des de fa molt se sap de les condicions del nostre planeta, i molt s’ensenya a les escoles, i molta informació es deixa a les nostres caixes de correu i, no obstant això, continuem veient les accions contradictòries dels que tenen al seu abast canviar efectivament alguna cosa. I, llavors, hi ha gent que surt al carrer per dir NO: “no a la construcció de més apartaments en el centre de la ciutat, necessitem un espai verd, aquí farem un hort urbà”, “no als transgènics, basta el alt grau d’especulació i joc financer al mercat alimentari, quan creix el nombre de famolencs al món”, “no volem una incineradora aquí, perquè és aquí que vivim i hi ha altres models de tractament de residus més sostenibles”, “no a la urbanització insaciable, n’estem tips dels mapes de destrucció dels últims espais verges”, “no, no, no a més traves i regles per a l’agricultura i la pesca quan el que fa falta és explicar, ensenyar, incentivar a la pesca selectiva, donar formació a la pagesia, desenvolupar sistemes de compostatge, participar en projectes de cooperació”.
El canvi climàtic, de fet, està en l’ordre del dia. Es fan cimeres, es donen ajuts perquè les nostres cases s’apropin cada vegada més a aquestes xifres “acordades”; tanmateix, no ens podem oblidar que el canvi climàtic no és només un problema mediambiental, més aviat un problema social. Lluitar per mantenir la biodiversitat del planeta i tenir policultius i no els monocultius gestionats per les grans empreses que controlen les grans cadenes de producció/distribució/comercialització d’aliments, per exemple, no significa només lluitar per la fi de la desforestació, l’extinció d’aus i d’altres animals i herbes medicinals; o de les despeses en combustible que es fa servir per controlar, conservar i distribuir aquests aliments; ni només per la conservació del sòl i de l’aigua. Significa, igualment, lluitar per condicions dignes de treball, per la conservació de tradicions dels pobles (sigui per les herbes medicinals que fan servir, les llavors, els mètodes de treball i d’organització social, o per la memòria gastronòmica d’una regió) i per la nostra identitat, que va estrictament lligada al plaer i a l’emoció.
Tot això demana també un canvi dels comportaments de la gent, perquè no son tots els que surten al carrer amb el “no” en la boca. Les exigències d’aparença de la nostra societat tan fermament arrelada a la imatge, fan difícil consumir d’una altra forma, d’una forma que miri i respecti novament els ritmes de les estacions i valori els productes per les seves qualitats intrínseques, com ara el valor nutricional, sabor o textura, i no únicament pel aspecte que tingui. Això fa que una producció local i ecològica, per exemple, li costi a tenir un impacte significatiu en la nostra societat.
D’ altra banda, la complexitat del problema, em fa creure que el mosaic de possibilitats per combatre-ho sigui infinit. Si per un costat tenim escenaris de la vida real, com el menjador i l’hort escolar, la casa i el carrer, per a una educació vivencial imprescindible pels nens; per l’altre tenim adults que s’impliquen i han trobat el camí per una reconciliació amb el món natural, del qual habitualment hem estat separats.
Llegia avui en un
blog d’una amiga alguna cosa sobre la possibilitat de reflexionar, que per algunes franges de la societat es traduïa en impossibilitat, a causa de la precarietat i de la por. En un altre paràgraf afegia si tantes vegades en situacions de molta reflexió i poca precarietat no és la inacció el que més es fa sentir, a la fi, potser sempre per la mateixa por. Un passeig pel “carrer islàmic” dels últims dies ens comprova que el que semblava impossible està passant, que la por l’estan enfrontant. Que la precarietat mobilitza. I nosaltres aquí? Que fem amb les nostres pors? Les
reinventem? O ni reflexionem ni passem a l’acció? Tantes vegades sí, i de quina manera! Tantes vegades criem amb elles. És el que anomenaria recerca exhaustiva de energies alternatives per a la supervivència.
Una definició possible d’energies alternatives és que “s’obtenen de formes alternatives a les utilitzades majoritàriament”. Energies que salvin els nostres cossos i les nostres identitats, mirant les emocions – que siguin, per tant, una millora significativa del rendiment! Energies que no s’esgotin en el pensar en les necessitats humanes, més enllà dels beneficis econòmics – que siguin, per tant, renovables! Energies que s’autogestionin i donin lloc a compartir i intercanviar – que siguin, per tant, fonts netes i d’autoconsum! Els centres socials okupats són un bon exemple de tot això. Un exemple de donar, produir, reciclar energia de forma alternativa a la majoria. No obstant això, els elements de diferència provoquen por i aquesta por amenaça amb el no-res. La petjada de tot allò que ens “mengem” deixa marca no només en els nostres cossos, com també en la societat que conformem. Una petjada més ecològica, o una més artística, o una més pagesa, o una més política, o una més educativa, o una més activista, no ens enganyem, és el mateix, en el sentit que conflueix cap a un estat d’humanitat i resulta en allò que “ingerim”, que resulta en allò que som.
Personalment, he tingut l’oportunitat de viure moments de tot això en espais com aquests i que son un pulmó enmig de les hores mal viscudes en les ciutats. Un pulmó que es vol extingir, per ser considerat danyós. Arriben a cada instant els químics per arrasar amb aquestes males herbes i per impulsar el que algú, més amunt que els altres, considera una collita més profitosa. Una vegada més, l’avarícia encapçala el canvi climàtic. I una vegada més, aquest canvi no prové directament dels que tenen les mans en la terra, i sí d’amunt.
Els cultius no poden parar. L’esperit crític ha de mantenir-se viu. Les mans han d’estar actives, produint, perquè la ment produeixi de la mateixa manera. Aquesta és l’única forma.
Agricultura:
art i tècnica de cultivar
-la terra
-les ments
-els cors
Connectem les dues meitats del cervell, dreta i esquerra -pensament lineal i lògic, amb caos, creativitat i intuïció- fent alguna activitat simètrica. Conrear la terra o amassar el pa amb la ma contraria al que estem habituats. Fem servir els dos hemisferis. Siguem els protagonistes del nostre aprenentatge. El canvi climàtic ens ho agrairà.
Els detalls són l’art que condueix al cor del misteri. Quin agricultor no coneix els detalls més minuciosos per a una bona collita? Quin artista no sap que és moment a moment que aconsegueix el fulgor del misteri que ho involucra amb el públic en una única bombolla plena
-de significat.
L’educació no pot passar mai lluny d’aquestes premisses fonamentals a l’art de viure, o no ens servirà per res. És d’aquesta forma que m’apropo a la conclusió d’aquest
post, barrejant al que ahir semblava improbable, impossible, però en què poso la meva convicció per “ares” futurs dels carrers revolucionaris i desobedients. No ens oblidem de la importància de la qualitat del moment, que l’única cosa que som capaços d’entendre és l’humà, perquè és el que es troba carregat de significat, el que té un sentiment, encomanadís, que ens condueix a la passió, que ens condueix a la convicció, “que es el único instrumento espiritual que relaciona a un hombre con otro.”
Per salvar el planeta fa falta convicció. Per salvar l’escola fa falta convicció. Per salvar-nos fa falta convicció. Però aquesta existeix. Posem les mans a treballar, bé profundament a dins de nosaltres –que és on s’amaguen els tresors més bonics- i fem servir l’art. Matant els llocs on s’aprèn, on es cultiva, on es produeix, i on el misteri és, sens dubte, el moment present, el model energètic alternatiu a l’imperant en l’actualitat no aconseguirà regenerar
el planeta.
